11. Boletín Inmobiliario. Impuestos/Estancias Establecimientos Turísticos.

¿En los casos en que el cliente haya entrado en el establecimiento o equipamiento turístico antes del 1 de noviembre de 2012, se aplicará el impuesto?
No, al cliente que inicia la estancia antes de la entrada en vigor del impuesto no se le deberá exigir el pago, porque el impuesto devenga al inicio de la estancia y en esa fecha aún no había entrado en vigor.¿Como se consignará el impuesto en la factura que se emita?
El sujeto pasivo substituto debe consignar en la factura que emita a sus clientes, de forma diferenciada de la contraprestación por sus servicios, el importe de la cuota del impuesto con indicación del número de unidades de estancia y del tipo de gravamen aplicado.¿Cuál es el periodo de liquidación del impuesto y que cuotas se incluirán en la autoliquidación?
El periodo de liquidación coincide con el trimestre natural. La autoliquidación debe incluir las cuotas devengadas y exigibles dentro del trimestre natural para cada establecimiento o equipamiento turístico.¿Cuando es exigible el impuesto y por parte de quién?
El impuesto es exigible por el substituto del contribuyente al final de la estancia, mediante la entrega de la correspondiente factura o documento análogo, sin perjuicio de las situaciones en que entre las partes intervinientes se haya pactado un adelanto de precio a cuenta de la estancia.¿Cuál es el plazo de presentación e ingreso de la autoliquidación?
La presentación e ingreso de la autoliquidación del impuesto deberá efectuarse dentro de los plazos siguientes:
a) La correspondiente al primer trimestre del año, entre los días 1 y 20 de abril
b) La correspondiente al segundo trimestre del año, entres los días 1 y 20 de julio
c) La correspondiente al tercer trimestre del año, entre los días 1 y 20 de octubre
d) La correspondiente al cuarto trimestre del año, entre los días 1 y 20 de enero del siguiente año.

¿Cuál es el lugar de presentación e ingreso de la autoliquidación?
La autoliquidación se presentará e ingresará en cualquiera de las entidades colaboradoras habilitadas para tal efecto.¿Es necesario presentar autoliquidación cuando no resulte cantidad a ingresar?
No es necesaria la presentación de la autoliquidación cuando no resulte cantidad a ingresar, sin perjuicio de la obligación de los sujetos pasivos substitutos de conservar la documentación acreditativa de las exenciones aplicadas hasta que finalice el plazo de prescripción.Asimismo hay que tener presente lo siguiente:
Hecho imponible: Constituye el hecho imponible del impuesto sobre las estancias en establecimientos turísticos la estancia que hace el contribuyente en uno de los establecimientos y equipamientos siguientes:
a) Los establecimientos hoteleros, los apartamentos turísticos, los campings y establecimientos de turismo rural, de acuerdo con la legislación aplicable en materia de turismo.
b) Los albergues de juventud, de acuerdo con la legislación aplicable en materia de equipamientos e instalaciones juveniles
c) Las viviendas de uso turístico, de acuerdo con la legislación aplicable en materia de turismo.
d) Las áreas de pernoctación destinadas a albergues móviles.
e) Las embarcaciones de crucero turístico. Se entiende por embarcación de crucero turístico la que hace transporte por mar o por vías navegables con la única finalidad de placer o recreo, completado con otros servicios y con estancia a bordo superior a dos noches, amarrada en un puerto marítimo, según lo define la normativa de la Unión Europea.
f) Cualquier otro establecimiento o equipamiento que se establezca por ley. Exenciones
Están exentas de la aplicación de este impuesto:
a) Las estancias subvencionadas por programas sociales de una administración pública de cualquier estado miembro de la Unión Europea.
Para la acreditación de este supuesto de exención, será suficiente la justificación documental de la reserva efectuada o la factura a cargo de la entidad promotora del programa social, siempre que se identifique claramente el programa a cargo del cual se financia la estancia. Todo ello sin perjuicio de la justificación por cualquier otro medio de prueba admitido en derecho.
b) Las personas de edad igual o inferior a dieciséis años.
La aplicación de esta exención queda condicionada a la exhibición de los documentos que acrediten la edad del menor -como el documento de identidad, pasaporte, libro de familia u otros documentos análogos- o por cualquier otro medio de prueba admitido en derecho.
En el caso de menores de 14 años, se admitirá también la declaración responsable por parte del progenitor, tutor o acompañante mayor de edad.
En el caso de instalaciones inscritas en la Red Catalana de Instalaciones Juveniles, cuando acojan actividades organizadas para menores de 18 años, siempre que estén bajo el control y supervisión de responsables del grupo, será suficiente una declaración responsable de estos que indique el número de personas del grupo y cuantas tienen edad igual o inferior a 16 años.
El sujeto pasivo sustituto debe conservar una copia del documento o, si procede, de la declaración responsable, utilizado en cada caso para justificar la edad del menor.
Contribuyente
Es contribuyente del impuesto la persona física que realice una estancia en cualquiera de los establecimientos y equipamientos sujetos al impuesto. También lo es la persona jurídica a nombre de la cual se entrega la correspondiente factura o documento análogo para la estancia de personas físicas en dichos establecimientos y equipamientos.
Sustituto del contribuyente
Tiene la condición de sustituto del contribuyente la persona física o jurídica, así como las entidades que no tienen personalidad jurídica a que se refiere el artículo 35.4 de la Ley del Estado 58/2003, de 17 de diciembre, General Tributaria, que sea titular de la explotación de cualquiera de los establecimientos o equipamientos sujetos al impuesto.Responsables solidarios
Responderán solidariamente del ingreso de las deudas tributarias correspondientes a las cuotas devengadas de los contribuyentes todas las personas físicas o jurídicas que contratan directamente en nombre del contribuyente, y hacen de intermediarias entre éstos y los establecimientos y equipamientos sujetos al impuesto.A estos efectos, se presume que la persona o entidad intermediaria actúa como representante del contribuyente, asumiendo sus obligaciones tributarias, y contra el cual se puede dirigir el sustituto, a fin de exigir el pago del tributo, en las condiciones que se establezcan reglamentariamente.Para la declaración de responsabilidad solidaria de las personas o entidades intermediarias se tiene que seguir el procedimiento previsto a este efecto en la normativa tributaria general.La cuota tributaria se obtiene de multiplicar el número de unidades de estancia por los tipos del gravamen correspondiente según el tipo de establecimiento o equipamiento turístico.Se ha establecido un importe máximo de cuota correspondiente a siete unidades de estancia por persona. Para el cómputo del importe máximo de la cuota, se entiende que son unidades de estancia los días o fracciones del período continuado que supone la estancia del contribuyente en el establecimiento o equipamiento turístico. En el supuesto de que el alojamiento sea contratado en régimen de cesión o arrendamiento de temporada, el importe máximo de la cuota se debe aplicar respecto de cada temporada o período continuo de tiempo.Con respecto a las embarcaciones de crucero turístico, el número de días o fracciones de estancia se computa por el plazo de tiempo superior a 12 horas en las cuales el barco queda amarrado en un puerto marítimo del territorio de Cataluña.• Tarifa Barcelona ciudad
• Tarifa resto de Catalunya
Tarifa Barcelona ciudad
Hotel de 5 estrellas, gran lujo y embarcaciones de crucero: 2,25 euros
Hotel de 4 estrellas y 4 superior: 1,10 euros
Resto de establecimientos y equipamientos: 0,65 euros
Tarifa resto de Catalunya
Hotel de 5 estrellas, gran lujo y embarcaciones de crucero: 2,25 euros
Hotel de 4 estrellas y 4 superior: 0,90 euros
Resto de establecimientos y equipamientos: 0,45 euros
Devengo y exigibilidad
1.- Devengo
En general, el impuesto sobre las estancias en establecimientos turísticos se devenga al inicio de la estancia en los establecimientos y equipamientos sujetos al impuesto.En particular, con respecto a las estancias en embarcaciones de cruceros, el impuesto se devenga, para los contribuyentes que se encuentran en tránsito, en el momento en el que el barco hace escala en algún puerto de Cataluña. La persona que embarca en un puerto de Cataluña iniciando así su viaje, o aquélla que desembarca porque ese puerto es el destino final de su viaje, no devenga el impuesto.2. Exigibilidad
El impuesto sobre las estancias en establecimientos turísticos es exigible por el sustituto del contribuyente al final de la estancia, mediante la entrega de la correspondiente factura o documento análogo, sin perjuicio de las situaciones en que entre las partes intervinientes se haya pactado un avance del precio a cuenta de la estancia.
La autoliquidación se tiene que presentar e ingresar en cualquiera de las entidades colaboradoras habilitadas a ese efecto. De momento no es posible la presentación telemática
No es necesaria la presentación cuando no resulte cantidad a ingresar, sin perjuicio de la obligación de los sujetos pasivos substitutos de conservar la documentación acreditativa de las exenciones aplicadas hasta que finalice el plazo de prescripción.Período de liquidación
Coincide con el trimestre natural.
La autoliquidación tiene que comprender las cuotas devengadas y exigibles dentro del trimestre natural por cada establecimiento o equipamiento turístico.

Plazo de presentación e ingreso
La presentación e ingreso de la autoliquidación del impuesto debe efectuarse dentro de los siguientes plazos:
a) La correspondiente al primer trimestre del año, entre los días 1 y 20 de abril
b) La correspondiente al segundo trimestre del año, entre los días 1 y 20 de julio
c) La correspondiente al tercer trimestre del año, entre los días 1 y 20 de octubre
d) La correspondiente al cuarto trimestre del año, entre los días 1 y 20 de enero del siguiente año
Modelos de presentación
ORDEN ECO/334/2012, de 24 de octubre, por la que se aprueban los modelos de autoliquidación 940 y 950 del impuesto sobre las estancias en establecimientos turísticos.

El modelo 940 se utilizará para las estancias en los cruceros turísticos y el modelo 950 para todos los demás supuestos.

IMPUESTO E IVA
Qüestió: L’impost sobre les estades en establiments turístics com a element que forma part de la base imposable de l’IVA.

Número: 251E/12
I. En primer lloc, cal advertir, quant a la interpretació i aplicació de les normes de l’impost sobre el valor afegit, que en tractar-se de normativa estatal la competència per donar resposta a les consultes formulades sobre aquest impost correspon a la Direcció General de Tributs del Ministeri d’Hisenda i Administracions Públiques, així com la contestació a la consulta amb caràcter vinculant.

II. No obstant l’anterior, i a títol merament informatiu, aquest centre directiu informa que, l’article 78 de la Llei 37/1992, de 28 de desembre, de l’impost sobre el valor afegit (IVA) estableix com a regla general de fixació de la base imposable de l’impost el següent:

«1. La base imponible del impuesto estará constituida por el importe total de la contraprestación de las operaciones sujetas en el mismo procedente del destinatario o de terceras personas.
2. En particular, se incluyen en el concepto de contraprestación:
4º Los tributos y gravámenes de cualquier clase que recaigan sobre las mismas operaciones gravadas, excepto el propio Impuesto sobre el Valor Añadido.

Lo dispuesto en este número comprenderá los impuestos especiales que se exijan en relación con los bienes que sean objeto de las operaciones gravadas, con excepción del impuesto especial sobre determinados medios de transporte.

III. D’altra banda, s’ha de recordar que, l’article 103 de la Llei 5/2012, de 20 de març, de mesures fiscals, financeres i administratives i de creació de l’impost sobre les estades en establiments turístics (IEET), defineix el fet imposable de l’impost en els termes següents:

1. Constituye el hecho imponible del impuesto sobre estancias en establecimientos turísticos la estancia que realiza al contribuyente en uno de los establecimientos y equipamientos a los que se refiere el artículo 103.3, situados en Cataluña.
2. A los efectos de lo establecido por la presente ley, se entiende por estancia el disfrute del servicio de alojamiento, por día o fracción, con pernoctación o sin, de acuerdo con el artículo 100.2.La literalitat del precepte no ofereix dubte que el fet imposable de l’IEET coincideix amb l’operació gravada per l’IVA, el servei prestat pel titular de l’establiment d’allotjament, de manera que la conclusió no pot ser cap altra que l’import de l’IEET forma part de la base imposable de l’IVA definida a l’article 78 de la Llei de l’IVA abans transcrit.Per tant, el subjecte passiu substitut de l’IEET, titular de l’establiment d’allotjament turístic, ha d’incorporar l’import meritat de l’IEET dins de la base imposable sobre la qual ha de repercutir l’IVA, en la factura que emeti a la persona allotjada (contribuent de l’IEET). Sent el tipus aplicat de l’IVA, del 10 per 100.En aquest sentit s’ha manifestat la Direcció General de Tributs del Ministeri d’Hisenda i Administracions Públiques en reiterades ocasions; a tall d’exemple, les consultes vinculants número V0939-11, número V2263-11 i la número V3001-11.Així, en aquesta última consulta, conclou el següent:
“La consultante es una entidad urbanística de conservación que viene asumiendo, entre otros, la titularidad de los servicios y suministros de agua, recaudando de sus miembros el canon de saneamiento creado por la Ley 6/2001, de 17 de mayo, de Ordenación y Participación de la Gestión del Agua en Aragón.CUESTION-PLANTEADA Inclusión del referido canon de saneamiento en la base imponible del Impuesto sobre el Valor Añadido.
De acuerdo con lo expuesto debe tenerse en cuenta que, tal y como se declaró en el apartado segundo de la presente contestación, las empresas suministradoras son sujetos pasivos sustitutos del contribuyente y deberán repercutir íntegramente el canon sobre el contribuyente que queda obligado a soportarlo. Por su parte, son contribuyentes las personas físicas y jurídicas usuarias del agua y las redes de abastecimiento.La figura del sustituto del contribuyente queda regulada en el artículo 36.3 de la Ley 58/2003, de 17 de diciembre, General Tributaria (BOE del 18 ), que establece que “es sustituto el sujeto pasivo que, por imposición de la Ley y en lugar del contribuyente, está obligado a cumplir la obligación tributaria principal, así como las obligaciones formales inherentes a la misma.
El sustituto podrá exigir del contribuyente el importe de las obligaciones tributarias satisfechas, salvo que la Ley señale otra cosa.”.En consecuencia, las empresas suministradoras no actúan en nombre y por cuenta del cliente, sino que son propiamente sujetos pasivos del tributo y actúan en nombre propio, aunque se permita exigir el importe del canon a sus clientes, contribuyentes del mismo.Por otra parte, la entidad consultante tampoco actúa en virtud de un mandato expreso, verbal o escrito, de sus miembros, sino que, como se ha señalado, es la propia normativa tributaria la que permite a aquélla exigirles el importe de los referidos cánones.En estas circunstancias, debe concluirse que las cantidades recaudadas por la entidad consultante en concepto de canon de saneamiento no tienen la consideración de suplidos.A mayor abundamiento, la doctrina más reciente de esta Dirección General dictada en relación con el artículo 7.8º de la Ley 37/1992, así como el criterio manifestado por el Tribunal Económico Administrativo Central, entre otras, en la resolución de 28 de julio de 2004, número 769/2003, determinaron la formación de nueva doctrina vinculante de este Centro Directivo contenida entre otras, en la contestaciones vinculantes Nº V1654-06 y Nº V0335-11, de 1 de agosto de 2006 y 14 de febrero de 2011, respectivamente, en el sentido de considerar el canon del agua como contraprestación de los servicios prestados por sus entidades suministradoras y sujetos al Impuesto sobre el Valor Añadido.Por consiguiente y en atención a todo ello, ha de considerarse que el citado canon forma parte de la base imponible del Impuesto sobre el Valor Añadido de las entregas de bienes que efectúe la entidad consultante a favor de sus miembros con ocasión del suministro o abastecimiento de agua.”IV. Finalment, aquest centre directiu informa que, el Decret llei 3/2012, de 16 d’octubre, de reordenació urgent de determinades garanties financeres del sector públic de la Generalitat de Catalunya i de modificacions tributàries, ha donat una nova redacció a l’article 107.3 de la Llei 5/2012, del 20 de març, de manera que els tipus aplicables de l’IEET són els següents:
Tipus d’establiment Tarifa
Barcelona Tarifa resta Catalunya
(en euros)
Hotel 5 estrelles.
gran luxe i embarcacions de creuer 2,25 2,25
Hotels 4 estrelles i 4 superior 1,10 0,90
Resta d’establiments i equipaments 0,65 0,45V. Finalment, quant a la qüestió relativa a la subjecció dels «pisos d’estudiants», es pot advertir que, l’apartat 3 de l’article 103 de la Llei de l’impost preveu:

“3. Están sujetos al impuesto los siguientes establecimientos y equipamientos:
a) Los establecimientos hoteleros, los apartamentos turísticos, los campings y los establecimientos de turismo rural, de acuerdo con la legislación aplicable en materia de turismo.
b) Los albergues de juventud, de acuerdo con la legislación aplicable en materia de equipamientos e instalaciones juveniles.
c) Las viviendas de uso turístico, de acuerdo con la legislación aplicable en materia de turismo.
d) Las áreas de pernoctación destinadas a albergues móviles.
e) Las embarcaciones de crucero turístico. Se entiende por embarcación de crucero turístico, a los efectos de lo establecido por la presente ley, la que realiza transporte por mar o por vías navegables con la única finalidad de placer o recreo, completado con otros servicios y con estancia a bordo superior a dos noches, amarrada en un puerto marítimo, según lo definido por la normativa de la Unión Europea.
f) Cualquier otro establecimiento o equipamiento que se establezca por ley.”

Per tant, en la mesura que «els pisos d’estudiants» no es troben entre els establiments i equipaments recollits en l’apartat transcrit, no estan subjectes a l’impost analitzat.

Aquesta contestació té, d’acord amb l’article 34.1.a) de la Llei general tributària, caràcter merament informatiu

AGENCIAS DE ALQUILER Y ARRENDAMIENTOS EXENTOS Y/O SUJETOS A IVA
Qüestió: Empresa que gestiona el lloguer d’habitatges d’ús turístic.
Número: 314E/12
El consultant és una empresa que gestiona el lloguer d’habitatges d’ús turístic, dels que no és propietari. Es demana:
– Qui ha d’efectuar l’ingrés a l’Agència Tributària de Catalunya, si l’empresa de lloguer o el propietari:
– Si l’IEET merita IVA
1. En relació amb la primera qüestió, cal estar al que disposen els articles 104 i 105 de la Llei 5/2012, del 20 de març:
“És contribuent de l’impost la persona física que faci una estada en qualsevol dels establiments i equipaments a què fa referència l’article 103.3. També ho és la persona jurídica a nom de la qual es lliura la corresponent factura o document anàleg per l’estada de persones físiques en els dits establiments i equipaments.” (art. 104)
“Té la condició de substitut del contribuent la persona física o jurídica, i també les entitats que no tenen personalitat jurídica a les quals es refereix l’article 35.4 de la Llei de l’Estat 58/2003, del 17 de desembre, general tributària, que sigui titular de l’explotació de qualsevol dels establiments o equipaments a què fa referència l’article 103.3 (art. 105)

Finalment, l’article 110 de la Llei disposa:
“1. Les persones físiques o jurídiques titulars de l’explotació dels establiments o equipaments a què fa referència l’article 103.3, per llur condició de substituts del contribuent, estan obligades a presentar l’autoliquidació de l’impost i a efectuar-ne l’ingrés corresponent dins el termini que s’assenyali reglamentàriament.
2. El model d’autoliquidació s’ha d’aprovar per mitjà d’una ordre del conseller o consellera del departament competent en matèria tributària.”

Per tant, l’obligat a presentar l’autoliquidació és el titular de l’establiment. Això no impedeix que sigui el seu representant legal qui pugui efectuar la presentació de l’autoliquidació.

Mitjançant Ordre ECO/334/2012, de 24 d’octubre, (DOGC núm. 6245, de 2 de novembre) s’ha aprovat els models d’autoliquidació 940 i 950 de l’impost sobre les estades en establiments turístics.

2. Quant a la segona qüestió, es fa avinent que en relació amb l’IVA la competència per a formular contestacions vinculants sobre la seva normativa correspon a la Direcció General de Tributs del Ministeri d’Hisenda i Administracions Públiques, de conformitat amb l’article 55.2 de la Llei 22/2009, de 18 de desembre, per la que es regula el sistema de finançament de les comunitats autònomes de règim comú i ciutats amb Estatut d’autonomia i es modifiquen determinades normes tributàries.

A títol merament informatiu es posa en coneixement vostre la resposta a la consulta tributària vinculant núm. V1114-11, de 3 de maig, emesa per la Direcció General de Tributs del Ministeri:
“ De acuerdo con el artículo 20, apartado uno, número 23º de la Ley del Impuesto sobre el Valor Añadido, están exentas, entre otras, las siguientes operaciones: (…)
«23º. Los arrendamientos que tengan la consideración de servicios con arreglo a lo dispuesto en el artículo 11 de esta Ley y la constitución y transmisión de derechos reales de goce y disfrute, que tengan por objeto los siguientes bienes: (…)
b) Los edificios o partes de los mismos destinados exclusivamente a viviendas o a su posterior arrendamiento por entidades gestoras de programas públicos de apoyo a la vivienda o por sociedades acogidas al régimen especial de Entidades dedicadas al arrendamiento de viviendas establecido en el Impuesto sobre Sociedades. La exención se extenderá a los garajes y anexos accesorios a las viviendas y los muebles, arrendados conjuntamente con aquéllos.

La exención no comprenderá:
e’) Los arrendamientos de apartamentos o viviendas amueblados cuando el arrendador se obligue a la prestación de alguno de los servicios complementarios propios de la industria hotelera, tales como los de restaurante, limpieza, lavado de ropa u otros análogos.
Según se desprende del artículo anteriormente transcrito, la regulación que se contiene en este supuesto de exención no es una regulación de carácter objetivo que atienda al bien que se arrienda para determinar la procedencia o no de la misma, sino que se trata de una exención de carácter finalista que hace depender del uso de la edificación su posible aplicación, siendo ésta preceptiva cuando el destino efectivo del objeto del contrato de arrendamiento es el de vivienda, pero no en otro caso.

Por tanto, los arrendamientos de apartamentos vacacionales se considerarán exentos del Impuesto siempre y cuando el arrendador no se obligue a prestar alguno de los servicios complementarios propios de la industria hotelera.

En cuanto al concepto “servicios complementarios propios de la industria hotelera”, la Ley 37/1992 pone como ejemplos los de restaurante, limpieza, lavado de ropa u otros análogos. En particular, se consideran servicios complementarios propios de la industria hotelera los servicios de limpieza del interior del apartamento y servicios de cambio de ropa prestado con periodicidad semanal.

Por el contrario, no se consideran servicios complementarios propios de la industria hotelera los que a continuación se citan:
– Servicio de limpieza y servicios de cambio de ropa del apartamento prestado a la entrada y a la salida del periodo contratado por cada arrendatario.
– Servicio de limpieza de las zonas comunes del edificio (portal, escaleras y ascensores) así como de la urbanización en que está situado (zonas verdes, puertas de acceso, aceras y calles).
– Servicios de asistencia técnica y mantenimiento para eventuales reparaciones de fontanería, electricidad, cristalería, persianas, cerrajería y electrodomésticos.
Por consiguiente, cuando el arrendador de una vivienda vacacional se obligue a prestar al usuario los servicios complementarios propios de la industria hotelera, tales servicios tendrán la consideración de servicios de hostelería y, por tanto, tributarán por el Impuesto sobre el Valor Añadido al tipo impositivo del 8 por ciento los servicios de alojamiento vacacional objeto de consulta, incluyendo los servicios accesorios a que se ha hecho referencia con anterioridad.

En el caso de que el arrendamiento vacacional no comprenda la prestación de servicios propios de la industria hotelera, dicho arrendamiento estará sujeto pero exento del Impuesto sobre el Valor Añadido.”

Quant a l’impost sobre les estades en establiments turístics, cal recordar que l’article 103 de la Llei 5/2012, de 20 de març, defineix el fet imposable de l’impost en els termes següents:
“1. Constitueix el fet imposable de l’impost sobre estades en establiments turístics l’estada que fa el contribuent en un dels establiments i equipaments a què fa referència l’article 103.3, situats a Catalunya. -d’entre els que es troben els habitatges d’ús turístic.
2. Als efectes del que estableix aquesta llei, s’entén per estada el gaudiment del servei d’allotjament, per dia o fracció, amb pernoctació o sense, d’acord amb l’article 100.2.
(…)”
Arribats a aquest punt, l’article 78 de la Llei 37/1992, de 28 de desembre, estableix la regla general de fixació de la base imposable de l’impost:
“1. La base imponible del impuesto estará constituida por el importe total de la contraprestación de las operaciones sujetas al mismo procedente del destinatario o de terceras personas.
2. En particular, se incluyen en el concepto de contraprestación: (…)
4º Los tributos y gravámenes de cualquier clase que recaigan sobre las mismas operaciones gravadas, excepto el propio Impuesto sobre el Valor Añadido.

Lo dispuesto en este número comprenderá los impuestos especiales que se exijan en relación con los bienes que sean objeto de las operaciones gravadas, con excepción del impuesto especial sobre determinados medios de transporte. (…)”

Tenint en compte la configuració del fet imposable de l’IEET, no hi ha dubte que aquest tribut recau sobre la mateixa operació gravada per l’IVA, amb el servei prestat pel titular de l’establiment d’allotjament, de manera que la conclusió no pot ser altra que l’import de l’IEET forma part de la base imposable de l’IVA definida a l’art. 78 LIVA abans transcrit.

Per tant, el subjecte passiu substitut de l’IEET, titular de l’establiment d’allotjament turístic, ha d’incorporar l’import meritat de l’IEET dins la base imposable sobre la que ha de repercutir l’IVA, en la factura que emeti a la persona allotjada (contribuent de l’IEET). Essent el tipus aplicat de l’IVA, del 10 per 100.

Ara bé, en el cas concret dels habitatges d’ús turístic, i per al cas que l’arrendament als clients estigui exempt d’IVA -en els termes exposats en l’expositiu primer d’aquesta contestació- no hi ha base imposable d’aquest impost, i, per tant, tampoc en forma part l’import corresponent a l’IEET.

Aquesta contestació té, d’acord amb l’article 34.1.a) de la Llei general tributària, caràcter merament informatiu
SELECCIÓN DE CONSULTAS DE INTERES SOBRE EL IMPUESTO

Consultes
Qüestió: Concepte d’estada i fracció en els albergs.
Número: V280E/12
1. En l’escrit de consulta es pregunta com es computen les unitats d’estada en els supòsits següents:
a) estada en un alberg juvenil en què l’usuari entra a les 12 del migdia de dissabte i surt a les 12 del migdia del dia següent;
b) estada en un alberg juvenil en què l’usuari entra a les 12 del migdia de dissabte i surt a la tarda del dia següent, realitzant l’àpat a la instal•lació;
També es pregunta:
c) si estan subjectes a l’impost les estades dels acompanyants de les colònies escolars i com es computa la seva estada si marxen abans o després de l’àpat;
d) si estan subjectes a l’impost les estades realitzades per grups i associacions que realitzen reunions i àpats a les instal.lacions, sense pernoctació.
Segons manifesta el consultant, la realitat de les instal•lacions juvenils fa que, sovint, no siguin aplicables les normes sobre usos horaris d’entrada i sortida fixats pels establiments i equipaments d’allotjament turístic.
2. L’article 103, apartat 1 i 2 de la Llei 5/2012, de 20 de març, de mesures fiscals, financeres i administratives i de creació de l’impost sobre les estades en establiments turístics (IEET), disposa:
“1. Constitueix el fet imposable de l’impost sobre estades en establiments turístics l’estada que fa el contribuent en un dels establiments i equipaments a què fa referència l’article 103.3, situats a Catalunya.
2. Als efectes del que estableix aquesta llei, s’entén per estada el gaudiment del servei d’allotjament, per dia o fracció, amb pernoctació o sense, d’acord amb l’article 100.2.”
Per la seva part, l’article 3 del Decret 129/2012, de 9 d’octubre, pel qual s’aprova el Reglament de l’impost, estableix:
“En relació amb l’article 103.2 de la Llei 5/2012, de 20 de març, i a l’efecte de computar el nombre de dies o fraccions de l’estada, seran d’aplicació, si s’escau, les normes o els usos sobre horaris d’entrada i sortida fixats pels establiments i equipaments d’allotjament turístic.”
3. Tenint en compte aquests preceptes, es conclou el següent:
– L’estada pot tenir una durada equivalent a un dia sencer o a una fracció; en el cas exposat, i a tall d’exemple, si l’usuari entra a l’establiment a les 12 del migdia d’un dissabte i en surt 24 hores després, a les 12 del migdia del dia següent, s’haurà de computar una estada; si la sortida de l’establiment es realitza amb posterioritat a aquella hora, és a dir, es realitza l’àpat a les instal•lacions, disposant encara de servei d’allotjament, encara que sigui per unes hores, s’entendrà que aquestes computen com a fracció.
– El fet que el servei d’allotjament sigui gratuït, no exonera del pagament de l’impost.

– Finalment, el fet imposable el constitueix l’estada entesa com el gaudiment del servei d’allotjament, per tant, l’ús dels serveis de les instal•lacions de l’allotjament que no comportin allotjament, com per exemple, l’ús del restaurant o de sales de reunions, no està subjecta a l’impost.

Atès que la consulta que formuleu fa referència a l’aplicació a un cas concret de la normativa de l’impost sobre les estades en establiments turístics, essent aquest un tribut propi de la Generalitat de Catalunya, i d’acord amb el que disposen els articles 88 i 89 de la Llei general tributària, aquesta contestació té caràcter vinculant
Qüestió: Allotjament en residències del centre d’alt rendiment: subjecció a l’impost.
Número: 318E/12
El Centre d’Alt Rendiment de Sant Cugat del Vallès (CAR), entitat de dret públic amb personalitat jurídica pròpia, compte entre les seves instal•lacions amb dues “residències”. En aquest sentit es consulta si les estades dels esportistes en dites residències estan subjectes a l’impost sobre les estades en establiments turístics

En primer lloc, cal recordar que, l’article 103.3 de la Llei 5/2012, de 20 de març, de mesures fiscals, financeres i administratives i de creació de l’impost sobre les estades en establiments turístics (IEET), estableix que resten subjectes a l’impost els establiments i equipaments següents:

a) Els establiments hotelers, els apartaments turístics, els càmpings i els establiments de turisme rural, d’acord amb la legislació aplicable en matèria de turisme.
b) Els albergs de joventut, d’acord amb la legislació aplicable en matèria d’equipaments i instal•lacions juvenils.
c) Els habitatges d’ús turístic, d’acord amb la legislació aplicable en matèria de turisme.
d) Les àrees de pernoctació destinades a albergs mòbils.
e) Les embarcacions de creuer turístic. S’entén per embarcació de creuer turístic, als efectes del que estableix aquesta llei, la que fa transport per mar o per vies navegables amb l’única finalitat de plaer o esbarjo, completat amb altres serveis i amb estança a bord superior a dues nits, amarrada en un port marítim, segons el que defineix la normativa de la Unió Europea.
f) Qualsevol altre establiment o equipament que s’estableixi per llei.

Per tant, en la mesura que les residències del CAR no es troben entre els establiments i equipaments recollits a l’article transcrit, les estades dels esportistes en dites residències no resten subjectes a l’impost analitzat.

Aquesta contestació té, d’acord amb l’article 34.1.a) de la Llei general tributària, caràcter merament informatiu
Qüestió: Establiments de turisme rural.
Número: 337E/12
En l’escrit de consulta es diu que els establiments de turisme rural no presten serveis complementaris d’hostaleria i, en conseqüència, estan subjectes i exempts d’IVA.

Es pregunta si han de repercutir l’IVA sobre l’IEET.
I. En primer lloc, cal advertir, quant a la interpretació i aplicació de les normes de l’impost sobre el valor afegit, que per tractar-se de normativa estatal la competència per donar resposta a les consultes formulades sobre aquest impost -fins i tot a títol merament informatiu- correspon a la Direcció General de Tributs del Ministeri d’Hisenda i Administracions Públiques.

Això no obstant, a títol merament informatiu es posa en coneixement vostre la resposta a la consulta tributària vinculant núm. V1114-11, de 3 de maig, emesa per la Direcció General de Tributs del Ministeri:

“ De acuerdo con el artículo 20, apartado uno, número 23º de la Ley del Impuesto sobre el Valor Añadido, están exentas, entre otras, las siguientes operaciones: (…)
«23º. Los arrendamientos que tengan la consideración de servicios con arreglo a lo dispuesto en el artículo 11 de esta Ley y la constitución y transmisión de derechos reales de goce y disfrute, que tengan por objeto los siguientes bienes: (…)
b) Los edificios o partes de los mismos destinados exclusivamente a viviendas o a su posterior arrendamiento por entidades gestoras de programas públicos de apoyo a la vivienda o por sociedades acogidas al régimen especial de Entidades dedicadas al arrendamiento de viviendas establecido en el Impuesto sobre Sociedades. La exención se extenderá a los garajes y anexos accesorios a las viviendas y los muebles, arrendados conjuntamente con aquéllos.

La exención no comprenderá: (…)
e’) Los arrendamientos de apartamentos o viviendas amueblados cuando el arrendador se obligue a la prestación de alguno de los servicios complementarios propios de la industria hotelera, tales como los de restaurante, limpieza, lavado de ropa u otros análogos. (…)”
Según se desprende del artículo anteriormente transcrito, la regulación que se contiene en este supuesto de exención no es una regulación de carácter objetivo que atienda al bien que se arrienda para determinar la procedencia o no de la misma, sino que se trata de una exención de carácter finalista que hace depender del uso de la edificación su posible aplicación, siendo ésta preceptiva cuando el destino efectivo del objeto del contrato de arrendamiento es el de vivienda, pero no en otro caso.

Por tanto, los arrendamientos de apartamentos vacacionales se considerarán exentos del Impuesto siempre y cuando el arrendador no se obligue a prestar alguno de los servicios complementarios propios de la industria hotelera.

En cuanto al concepto “servicios complementarios propios de la industria hotelera”, la Ley 37/1992 pone como ejemplos los de restaurante, limpieza, lavado de ropa u otros análogos. En particular, se consideran servicios complementarios propios de la industria hotelera los servicios de limpieza del interior del apartamento y servicios de cambio de ropa prestado con periodicidad semanal.

Por el contrario, no se consideran servicios complementarios propios de la industria hotelera los que a continuación se citan:
– Servicio de limpieza y servicios de cambio de ropa del apartamento prestado a la entrada y a la salida del periodo contratado por cada arrendatario.
– Servicio de limpieza de las zonas comunes del edificio (portal, escaleras y ascensores) así como de la urbanización en que está situado (zonas verdes, puertas de acceso, aceras y calles).
– Servicios de asistencia técnica y mantenimiento para eventuales reparaciones de fontanería, electricidad, cristalería, persianas, cerrajería y electrodomésticos. (…)
Por consiguiente, cuando el arrendador de una vivienda vacacional se obligue a prestar al usuario los servicios complementarios propios de la industria hotelera, tales servicios tendrán la consideración de servicios de hostelería y, por tanto, tributarán por el Impuesto sobre el Valor Añadido al tipo impositivo del 8 por ciento los servicios de alojamiento vacacional objeto de consulta, incluyendo los servicios accesorios a que se ha hecho referencia con anterioridad.
En el caso de que el arrendamiento vacacional no comprenda la prestación de servicios propios de la industria hotelera, dicho arrendamiento estará sujeto pero exento del Impuesto sobre el Valor Añadido.”

II. Quant a l’impost sobre les estades en establiments turístics, cal recordar que l’article 103 de la Llei 5/2012, de 20 de març, defineix el fet imposable de l’impost en els termes següents:

“1. Constitueix el fet imposable de l’impost sobre estades en establiments turístics l’estada que fa el contribuent en un dels establiments i equipaments a què fa referència l’article 103.3, situats a Catalunya. –d’entre els que es troben els habitatges d’ús turístic.
2. Als efectes del que estableix aquesta llei, s’entén per estada el gaudiment del servei d’allotjament, per dia o fracció, amb pernoctació o sense, d’acord amb l’article 100.2. (…)”
Arribats a aquest punt, l’article 78 de la Llei 37/1992, de 28 de desembre, estableix la regla general de fixació de la base imposable de l’impost:
“1. La base imponible del impuesto estará constituida por el importe total de la contraprestación de las operaciones sujetas al mismo procedente del destinatario o de terceras personas.
2. En particular, se incluyen en el concepto de contraprestación: (…)
4º Los tributos y gravámenes de cualquier clase que recaigan sobre las mismas operaciones gravadas, excepto el propio Impuesto sobre el Valor Añadido.

Lo dispuesto en este número comprenderá los impuestos especiales que se exijan en relación con los bienes que sean objeto de las operaciones gravadas, con excepción del impuesto especial sobre determinados medios de transporte. (…)”

Tenint en compte la configuració del fet imposable de l’IEET, no hi ha dubte que aquest tribut recau sobre la mateixa operació gravada per l’IVA, amb el servei prestat pel titular de l’establiment d’allotjament, de manera que la conclusió no pot ser altra que l’import de l’IEET forma part de la base imposable de l’IVA definida a l’art. 78 LIVA abans transcrit.

Per tant, el subjecte passiu substitut de l’IEET, titular de l’establiment d’allotjament turístic, ha d’incorporar l’import meritat de l’IEET dins la base imposable sobre la que ha de repercutir l’IVA, en la factura que emeti a la persona allotjada (contribuent de l’IEET). Essent el tipus aplicat de l’IVA, del 10 per 100.

Ara bé per al cas que l’arrendament de l’immoble estigui exempt d’IVA –en els termes exposats en l’expositiu primer d’aquesta contestació- no hi ha base imposable d’aquest impost, i, per tant, tampoc en forma part l’import corresponent a l’IEET.

Aquesta contestació té, d’acord amb l’article 34.1.a) de la Llei general tributària, caràcter merament informatiu.
Qüestió: Embarcació de creuer turístic: excursions en línia regular.
Número: 343E/12
Es consulta si estan subjectes a l’impost les embarcacions de creuer turístic que realitzen excursions en línia regular d’1h 30 minuts de durada i fins a 4 hores, o inclús fins a 12 hores.

En relació amb aquesta qüestió, es fa avinent el següent:
L’article 103.3 de la Llei 5/2012, de 20 de març, de mesures fiscals, financeres i administratives i de creació de l’impost sobre les estades en establiments turístics (IEET), estableix que resten subjectes a l’impost els establiments i equipaments següents:

a) Els establiments hotelers, els apartaments turístics, els càmpings i els establiments de turisme rural, d’acord amb la legislació aplicable en matèria de turisme.
b) Els albergs de joventut, d’acord amb la legislació aplicable en matèria d’equipaments i instal•lacions juvenils.
c) Els habitatges d’ús turístic, d’acord amb la legislació aplicable en matèria de turisme.
d) Les àrees de pernoctació destinades a albergs mòbils.
e) Les embarcacions de creuer turístic. S’entén per embarcació de creuer turístic, als efectes del que estableix aquesta llei, la que fa transport per mar o per vies navegables amb l’única finalitat de plaer o esbarjo, completat amb altres serveis i amb estança a bord superior a dues nits, amarrada en un port marítim, segons el que defineix la normativa de la Unió Europea.
f) Qualsevol altre establiment o equipament que s’estableixi per llei.

D’acord amb aquest precepte, estan subjectes a l’impost les estades que es realitzen en embarcacions de creuer turístic que ofereixen un servei d’allotjament i estança a bord superior a dues nits. Per tant, el tipus d’embarcació a què es refereix l’escrit de consulta, de mer transport del passatger, sense allotjament, no s’inclou dins el fet imposable de l’impost.

Aquesta contestació té, d’acord amb l’article 34.1.a) de la Llei general tributària, caràcter merament informatiu.
Qüestió: Estada gratuïta a l’establiment: meritació de l’impost.

Número: 344E/12
1. L’article 103 de la Llei 5/2012, del 20 de març, estableix:
“1. Constitueix el fet imposable de l’impost sobre estades en establiments turístics l’estada que fa el contribuent en un dels establiments i equipaments a què fa referència l’article 103.3, situats a Catalunya.
2. Als efectes del que estableix aquesta llei, s’entén per estada el gaudiment del servei d’allotjament, per dia o fracció, amb pernoctació o sense, d’acord amb l’article 100.2.”

Quant al règim d’exempcions, l’article 108 disposa:
“1. Estan exemptes de l’aplicació d’aquest impost:
a) Les estades subvencionades per programes socials d’una administració pública de qualsevol estat membre de la Unió Europea. L’aplicació d’aquesta exempció ha d’ésser acreditada documentalment.
b) Les persones d’edat igual o inferior a setze anys.
2. Per al gaudiment i aplicació de les exempcions establertes per l’apartat 1 cal acreditar documentalment la concurrència de les circumstàncies que les meriten, d’acord amb el que s’estableixi per reglament.”

Per tant, el fet que l’estada sigui gratuïta no exclou la subjecció i exigibilitat de l’impost, atès que es produeix el fet imposable – l’estada- i no està exempta de tributació per aquell motiu.

2. Pel que fa als obligats tributaris:
“És contribuent de l’impost la persona física que faci una estada en qualsevol dels establiments i equipaments a què fa referència l’article 103.3. També ho és la persona jurídica a nom de la qual es lliura la corresponent factura o document anàleg per l’estada de persones físiques en els dits establiments i equipaments.” (art. 104)
“Té la condició de substitut del contribuent la persona física o jurídica, i també les entitats que no tenen personalitat jurídica a les quals es refereix l’article 35.4 de la Llei de l’Estat 58/2003, del 17 de desembre, general tributària, que sigui titular de l’explotació de qualsevol dels establiments o equipaments a què fa referència l’article 103.3» (art. 105)

L’article 109 preveu, al seu torn:
“1. L’impost es merita a l’inici de l’estada en els establiments i equipaments a què fa referència l’article 103.3.
2. L’impost és exigible pel substitut del contribuent al final de l’estada, mitjançant el lliurament de la corresponent factura o document anàleg, sens perjudici de les situacions en què entre les parts intervinents s’hagi pactat un avançament de preu a compte de l’estada.”

I l’article 8 del Decret 129/2012, del 9 d’octubre, pel qual s’aprova el Reglament de l’impost:
“El subjecte passiu substitut ha de consignar en la factura que emeti als seus clients, de manera diferenciada de la contraprestació pels seus serveis, l’import de la quota de l’impost amb indicació del nombre d’unitats d’estada i del tipus de gravamen aplicat.”

Aquesta contestació té, d’acord amb l’article 34.1.a) de la Llei general tributària, caràcter merament informatiu.
Qüestió: Impagament de l’impost o de l’estada; declaració responsable: edat i termini de conservació de la documentació; subjecte passiu; subjecció a l’impost de les estades en habitacions privades de l’hotel destinades al seu personal.

Número: 353E/12
En relació amb l’impost sobre les estades en establiments turístics, es plantegen les qüestions següents:
– impagament de l’impost o de l’estada hotelera,
– criteri d’edat per a l’emplenament de la corresponent declaració responsable i termini de conservació de la documentació, i
– subjecció a l’impost de les estades en habitacions privades de l’hotel destinades al seu personal.

I. Pel que fa a la manca de pagament de l’impost per part del contribuent, o fins i tot de la corresponent estada, els arts. 104 i 105 de la Llei 5/2012, del 20 de març, de mesures fiscals i financeres i de creació de l’impost sobre les estades en establiments turístics, respectivament, estableixen qui és el contribuent i el seu substitut als efectes de l’impost:

“Article 104
Contribuent
És contribuent de l’impost la persona física que faci una estada en qualsevol dels establiments i equipaments a què fa referència l’article 103.3. També ho és la persona jurídica a nom de la qual es lliura la corresponent factura o document anàleg per l’estada de persones físiques en els dits establiments i equipaments.

Article 105
Substitut del contribuent

Té la condició de substitut del contribuent la persona física o jurídica, i també les entitats que no tenen personalitat jurídica a les quals es refereix l’article 35.4 de la Llei de l’Estat 58/2003, del 17 de desembre, general tributària, que sigui titular de l’explotació de qualsevol dels establiments o equipaments a què fa referència l’article 103.3.”
Per tant, si bé el contribuent ho és la persona que fa l’estada, la persona mitjançant la qual es relaciona l’administració tributària pel que fa a aquest impost és el seu substitut. Per tant, l’impagament de l’impost o de l’estada no eximeix al substitut a fer l’autoliquidació corresponent. I tot això sense perjudici, si escau, de la concurrència de la figura del responsable solidari, definida a l’art. 42.1 de la Llei 58/2003, de 17 de desembre, general tributària, i prevista a l’art. 106 de la Llei 5/2012:

“Article 42. Responsables solidaris.
1. Són responsables solidaris del deute tributari les persones o entitats següents:
a) Les que siguin causants o col•laborin activament en la realització d’una infracció tributària. La seva responsabilitat també s’estén a la sanció.
b) Sense perjudici del que disposa el paràgraf a) anterior, els partícips o cotitulars de les entitats a què es refereix l’apartat 4 de l’article 35 d’aquesta Llei, en proporció amb les seves respectives participacions respecte a les obligacions tributàries materials de les dites entitats.
c) Les que succeeixin per qualsevol concepte en la titularitat o l’exercici d’explotacions o activitats econòmiques, per les obligacions tributàries contretes de l’anterior titular i derivades del seu exercici. La responsabilitat també s’estén a les obligacions derivades de la falta d’ingrés de les retencions i ingressos a compte practicats o que s’hagin hagut de practicar. Quan resulti aplicable el que preveu l’apartat 2 de l’article 175 d’aquesta Llei, la responsabilitat establerta en aquest paràgraf es limita d’acord amb el que disposa aquest article. Quan no s’hagi sol•licitat el certificat esmentat, la responsabilitat també s’estén a les sancions imposades o que es puguin imposar.
El que disposa el paràgraf anterior no és aplicable als adquiridors d’elements aïllats, llevat que aquestes adquisicions, realitzades per una o diverses persones o entitats, permetin la continuació de l’explotació o activitat.
La responsabilitat a què es refereix el primer paràgraf d’aquesta lletra no és aplicable als supòsits de successió a causa de mort, que s’han de regir pel que estableix l’article 39 d’aquesta Llei.
El que disposa el primer paràgraf d’aquesta lletra no és aplicable als adquiridors d’explotacions o activitats econòmiques pertanyents a un deutor concursat quan l’adquisició tingui lloc en un procediment concursal.(…)

Article 106
Responsables solidaris
1. Responen solidàriament de l’ingrés dels deutes tributaris corresponents a les quotes meritades dels contribuents totes les persones físiques o jurídiques que contracten directament en nom del contribuent, i fan d’intermediàries entre aquests i els establiments i equipaments a què fa referència l’article 103.3.

2. D’acord amb el que estableix l’apartat 1, es presumeix que la persona o entitat intermediària actua com a representant del contribuent, tot assumint les seves obligacions tributàries, i contra el qual es pot dirigir el substitut, a fi d’exigir el pagament del tribut, en les condicions que s’estableixin reglamentàriament.”

II. Quant al criteri d’edat en l’emplenament de la declaració responsable, l’art. 6.2 del Decret 129/2012, de 9 d’octubre, pel qual s’aprova el Reglament de l’impost sobre les estades en establiments turístics, en relació amb l’exempció prevista a l’art. 108 de la Llei 5/2012, disposa el següent:
“6.2 L’aplicació de l’exempció a les persones d’edat igual o inferior a 16 anys queda condicionada a l’exhibició dels documents que acreditin l’edat del menor -com el document d’identitat, el passaport, el llibre de família o altres documents anàlegs- o per qualsevol altre mitjà de prova admès en dret.

En el cas de menors de 14 anys, s’admetrà també la declaració responsable per part del progenitor, tutor o acompanyant major d’edat.”
Així doncs, la declaració responsable també es pot emplenar en els casos de persones menors de 17 anys, en tant que aquestes continuen tenint 16 anys fins que no compleixin els 17.

Aquesta documentació s’haurà de conservar durant quatre anys, coincidint amb el termini legal de prescripció en matèria tributària.

III. Respecte a la subjecció a l’impost de les estades fetes en habitacions privades de l’hotel per part del seu personal, aquestes no resten subjectes en tant que l’estada es produeix en el marc d’una relació laboral que no dóna lloc a la subjecció a l’impost.

Aquesta contestació té, d’acord amb l’article 34.1.a) de la Llei general tributària, caràcter merament informatiu
Qüestió: Determinació de la quota màxima.
Número: 298E/12
En relació amb la consulta plantejada, es fa avinent el següent:
L’article 107.2 de la Llei 5/2012, de 20 de març, de mesures fiscals, financeres i administratives i de creació de l’impost sobre les estades en establiments turístics (IEET), disposa:
“2. S’estableix un import màxim de quota corresponent a set unitats d’estada per persona”.
Per la seva part, l’article 5 del Decret 129/2012, de 9 d’octubre, pel qual s’aprova el Reglament de l’impost, disposa:
1. Per al còmput de l’import màxim de la quota, establert a l’article 107.2 de la Llei 5/2012, de 20 de març, s’entén que són unitats d’estada els dies o fraccions del període continuat que suposa l’estada del contribuent en l’establiment o equipament turístic.
2. En el supòsit que l’allotjament sigui contractat en règim de cessió o arrendament de temporada, l’import màxim de la quota establert en l’apartat anterior s’ha d’aplicar respecte de cada temporada o període de temps continu. (…).”

En el cas exposat en la consulta, es diu que un client s’allotja durant dos mesos, de dilluns a divendres i es pregunta com es computa el període continuat que suposa l’estada, així com si seria vàlid un contracte temporal de lloguer.

Doncs bé, en primer lloc, cal dir que resta fora de l’àmbit competencial d’aquest centre directiu pronunciar-se sobre la validesa o no dels contractes de lloguer que els establiments o allotjaments turístics efectuïn amb els seus clients ja que pertany a l’àmbit privat de les seves relacions contractuals i de llibertat de pacte entre les parts. En tot cas, el contracte de lloguer haurà d’ajustar-se à allò disposat en la normativa civil, o, en el seu cas, mercantil.

Dit això, i per al cas que ens trobéssim efectivament davant un allotjament contractat en règim de cessió o arrendament de temporada, l’import màxim de quota s’ha d’aplicar respecte de cada temporada o període de temps continu.

Aquesta contestació té, d’acord amb l’article 34.1.a) de la Llei general tributària, caràcter merament informatiu
Qüestió: Determinació de la quota màxima; bungalows.
Número: 329E/12
1. En l’escrit de consulta es planteja que en un càmping, els bungalows es lloguen l’1 de gener de cada any de manera que el client en pot fer ús tots els dies de l’any i amb la gent que vulgui. Es demana com s’ha de calcular la quota de l’impost en aquest cas.
2. En relació amb el supòsit plantejat es fa avinent el següent:

L’article 103 de la Llei 5/2012, del 20 de març, disposa:
“1. Constitueix el fet imposable de l’impost sobre estades en establiments turístics l’estada que fa el contribuent en un dels establiments i equipaments a què fa referència l’article 103.3, situats a Catalunya.
2. Als efectes del que estableix aquesta llei, s’entén per estada el gaudiment del servei d’allotjament, per dia o fracció, amb pernoctació o sense, d’acord amb l’article 100.2.
3. Resten subjectes a l’impost els establiments i equipaments següents:
a) Els establiments hotelers, els apartaments turístics, els càmpings i els establiments de turisme rural, d’acord amb la legislació aplicable en matèria de turisme.
b) Els albergs de joventut, d’acord amb la legislació aplicable en matèria d’equipaments i instal•lacions juvenils.
c) Els habitatges d’ús turístic, d’acord amb la legislació aplicable en matèria de turisme.
d) Les àrees de pernoctació destinades a albergs mòbils.
e) Les embarcacions de creuer turístic. S’entén per embarcació de creuer turístic, als efectes del que estableix aquesta llei, la que fa transport per mar o per vies navegables amb l’única finalitat de plaer o esbarjo, completat amb altres serveis i amb estança a bord superior a dues nits, amarrada en un port marítim, segons el que defineix la normativa de la Unió Europea.
f) Qualsevol altre establiment o equipament que s’estableixi per llei.”

D’altra part, l’article 107.2 de la Llei 5/2012, de 20 de març, de mesures fiscals, financeres i administratives i de creació de l’impost sobre les estades en establiments turístics (IEET), disposa:
“2. S’estableix un import màxim de quota corresponent a set unitats d’estada per persona”.

Per la seva part, l’article 5 del Decret 129/2012, de 9 d’octubre, pel qual s’aprova el Reglament de l’impost, disposa:
“1. Per al còmput de l’import màxim de la quota, establert a l’article 107.2 de la Llei 5/2012, de 20 de març, s’entén que són unitats d’estada els dies o fraccions del període continuat que suposa l’estada del contribuent en l’establiment o equipament turístic.
2. En el supòsit que l’allotjament sigui contractat en règim de cessió o arrendament de temporada, l’import màxim de la quota establert en l’apartat anterior s’ha d’aplicar respecte de cada temporada o període de temps continu. (…).”

3. D’aquests preceptes, i pel que fa a la consulta plantejada, es conclou el següent:
– En el cas del càmping, ens trobem que la cessió de l’allotjament es produeix per temporada, de tal manera que l’import màxim de quota s’ha de referir a cada temporada o període continu de temps. I és a aquest al que s’ha de referir el còmput de les set unitats d’estada.
– Aquest topall màxim ve referit a cada persona que s’hi allotja durant el període. Per tant, s’haurà de tenir en compte el nombre d’estades efectuat per cada persona que s’hi allotja.

En aquest ordre de coses, cal tenir en compte que l’article 29 del Decret 183/2010, de 23 de novembre, d’establiments d’allotjament turístic (que regula entre d’altres establiments, els càmpings) estableix que:
“La persona usuària ha d’acreditar la seva identitat en el moment d’efectuar l’entrada a l’establiment per mitjà de l’exhibició d’un document que acrediti suficientment la seva identitat. Aquest document s’ha de retornar immediatament a la persona usuària.
L’establiment ha de portar el registre dels usuaris allotjats i ha de remetre a la Direcció General de la Policia la informació relativa a l’estada de les persones que s’hi allotgen, d’acord amb la normativa de seguretat ciutadana aplicable a tots els establiments que faciliten mitjançant preu allotjament a les persones.”

Aquesta contestació té, d’acord amb l’article 34.1.a) de la Llei general tributària, caràcter merament informatiu.

Qüestió: Determinació de la quota màxima.
Número: 346E/12
1. El consultant planteja els supòsits següents:
– Un establiment hoteler té 4 habitacions de l’hotel llogades tot l’any a una empresa, en les quals s’hi van allotjant diferents treballadors d’aquesta empresa (no sempre són els mateixos).
– A més, aquest establiment hoteler té 1 habitació de l’hotel llogada tot l’any de dilluns a divendres a la mateixa empresa, i pels diferents treballadors que no sempre són els mateixos. El cap de setmana està lliure.

La qüestió se centra en determinar el càlcul de la quota màxima.
2. L’article 107.2 de la Llei 5/2012, de 20 de març, de mesures fiscals, financeres i administratives i de creació de l’impost sobre les estades en establiments turístics (IEET), disposa:
“2. S’estableix un import màxim de quota corresponent a set unitats d’estada per persona”.

Per la seva part, l’article 5 del Decret 129/12, de 9 d’octubre, pel qual s’aprova el Reglament de l’impost, disposa:

“1. Per al còmput de l’import màxim de la quota, establert a l’article 107.2 de la Llei 5/2012, de 20 de març, s’entén que són unitats d’estada els dies o fraccions del període continuat que suposa l’estada del contribuent en l’establiment o equipament turístic.
2. En el supòsit que l’allotjament sigui contractat en règim de cessió o arrendament de temporada, l’import màxim de la quota establert en l’apartat anterior s’ha d’aplicar respecte de cada temporada o període de temps continu. (…).”

Doncs bé, en primer lloc, cal dir que resta fora de l’àmbit competencial d’aquest centre directiu pronunciar-se sobre la validesa o no dels contractes de lloguer que els establiments o allotjaments turístics efectuïn amb els seus clients ja que pertany a l’àmbit privat de les seves relacions contractuals i de llibertat de pacte entre les parts. En tot cas, el contracte de lloguer haurà d’ajustar-se a allò disposat en la normativa civil, o, en el seu cas, mercantil.

Dit això, i per al cas que ens trobéssim efectivament davant un allotjament contractat en règim de cessió o arrendament de temporada, l’import màxim de quota s’ha d’aplicar respecte de cada temporada o període de temps continu.
En el supòsit que es tracti d’un contracte de temporada, el còmput de les set unitats d’estada com a topall màxim per a calcular la quota s’ha de referir a tot el període. Si l’estada derivada d’aquest contracte s’ha iniciat amb anterioritat a l’entrada en vigor de l’impost -1 de novembre- no s’ha meritat el tribut i per tant, no és exigible.
Ara bé, arribats a aquest punt, pertoca analitzar si la quota màxima en aquests casos s’ha de referir respecte de cada persona allotjada o a la pluralitat de treballadors de l’empresa que s’allotgen. En aquest ordre de coses, cal tenir en compte el que disposen els articles 102.2, 103 i 104 de la Llei:
“2. L’impost sobre les estades en establiments turístics grava la singular capacitat econòmica de les persones físiques que es posa de manifest amb l’estada en els establiments i equipaments a què fa referència l’article 103.3.”
“1. Constitueix el fet imposable de l’impost sobre estades en establiments turístics l’estada que fa el contribuent en un dels establiments i equipaments a què fa referència l’article 103.3, situats a Catalunya.
2. Als efectes del que estableix aquesta llei, s’entén per estada el gaudiment del servei d’allotjament, per dia o fracció, amb pernoctació o sense, d’acord amb l’article 100.2.” (art. 103)
“És contribuent de l’impost la persona física que faci una estada en qualsevol dels establiments i equipaments a què fa referència l’article 103.3. També ho és la persona jurídica a nom de la qual es lliura la corresponent factura o document anàleg per l’estada de persones físiques en els dits establiments i equipaments.” (art. 104)
I, finalment, l’article 109 regula la meritació:
“1. L’impost es merita a l’inici de l’estada en els establiments i equipaments a què fa referència l’article 103.3.
2. L’impost és exigible pel substitut del contribuent al final de l’estada, mitjançant el lliurament de la corresponent factura o document anàleg, sens perjudici de les situacions en què entre les parts intervinents s’hagi pactat un avançament de preu a compte de l’estada.”De tots aquests preceptes, es conclou el següent: constitueix el fet imposable l’estada que efectua el contribuent en l’establiment turístic, estada entesa com a gaudiment del servei d’allotjament i que com a tal només pot realitzar la persona física.El fet que la norma configuri com a contribuent a la persona jurídica a nom de la qual es lliura la factura per l’estada de persones físiques en l’establiment, respon al fet que, en aquests supòsits, la capacitat econòmica gravada l’ostenta la dita persona jurídica; però en cap cas és la persona jurídica qui realitza l’estada (perquè el concepte d’estada quant a allotjament només pot ésser realitzada per una persona física).En aquest sentit, tots els elements configuradors del tribut s’han de referir a la persona física que s’allotja, inclòs el càlcul de la tarifa i la quota màxima a ingressar.Així doncs, en el cas exposat, a l’hora de determinar la quota màxima, s’haurà de tenir en compte, d’una part, que es tracta d’un contracte de temporada, i d’una altra, que el càlcul de la quota màxima s’ha d’efectuar per a cada persona física que s’allotgi.Aquesta contestació té, d’acord amb l’article 34.1.a) de la Llei general tributària, caràcter merament informatiu
Adjuntamos modelos de Declaració responsable per a l’impost sobre les estades en establiments turístics.